desembre 1, 2010
Ressaca d’eleccions
Ja han passat uns quants dies i sembla que el resultat de les eleccions es va paint poc a poc. Tot i això, pels esdeveniments dels últims dies, sembla que tindrà conseqüències en la configuració dels partits que no n’han sortit gaire ben parats. De moment, el senyor Montilla a banda de no tornar a ser candidat a la presidència de la Genearalitat, cosa que ja sabíem, tampoc es presentarà per ser primer secretari del PSC.
L’altra esbatussada forta se l’ha endut Esquerra Republicana que també ha actuat amb celeritat. Ernest Benach ha renunciat a l’escó i Joan Puigcercós posarà el seu càrrec a disposició del Consell Nacional el proper 18 de desembre. Però, això només ha estat el començament? Tindrem unes post-eleccions més mogudes que la pròpia campanya?
El resultat de diumenge semblava bastant “cantat” segons el que havien anat indicant les enquestes, CiU en seria el partit guanyador. Tanmateix, el que potser no s’esperaven el PSC i ERC és una patacada tant contundent. D’altra banda, no es poden passar per alt els resultats obtinguts pel PPC, els millor de la seva història a Catalunya.
Però bé, com que els resultats de les eleccions són per tots coneguts, anem a parlar de com van anar a Bellvís. De fet, en la mateixa línia que en el conjunt de Catalunya, en el nostre municipi la força més votada va ser CiU. El segon lloc el va ocupar ERC seguida del PSC. Com a curiositat, a Bellvís el Partit Popular no va augmentar el nombre de vots sinó que, tal i com es pot veure en el gràfic, en va aconseguir uns quants menys que en les anteriors eleccions. D’altra banda, Reagrupament i Solidaritat han entrat amb més presència que altres partits més consolidats com el mateix Partit Popular o Iniciativa. Pel que fa a la participació, també va augmentar lleugerament en relació amb les eleccions del 2006. Així, aquest any va ser d’un 69% i, en els anteriors comicis, va ser d’un 66,78%.
I un cop passades les eleccions deixo a l’aire si el fet d’anar a votar ha de continuar sent un dret o ha d’esdevenir un deure dels ciutadans. I, en aquest sentit, una altra lectura a fer és si els partits polítics haurien de fer alguns canvis en el seu tarannà per tal de reduir l’abstenció i la desafecció de la societat respecte la classe política.
novembre 28, 2010
A Oliana i on faci falta!
En la nostra línia d’afició fidel al Club de Futbol Bellvís, el passat 21 de novembre vam anar fins a Oliana!
El partit no era fins a la tarda, però vam aprofitar el dia al màxim. A les 10.30 marxàvem de Bellvís per anar fins a Artesa on vam fer la primera parada: un bon esmorzar i una visita amb compra assegurada al mercat. Ja ho veieu, no ens estem de res!
Després, amb la panxa plena vam anar cap a Oliana on vam fer una petita visita turística amb un ampli reportatge fotogràfic! Passejada pels carrers, excursió fins a un petit mirador i també és clar, fins al camp de futbol! I com a senyoretes que som vam anar a dinar de restaurant, concretament a “Cal Petit”! Ben tipes per segon cop, vam anar de nou cap al camp, però aquesta vegada per veure el partit. Ei, i no hi vam entrar per la porta principal no, vam passar pels vestidors, com a persones V.I.P. que som!
Allí ens vam trobar amb altres aficionats que també es van donar cita a Oliana disposats a animar al nostre equip! Ara bé, quan es va acabar la primera part, el resultat no era el que més ens hagués agradat: 4-1 i el capità de camí al metge.
Sabeu allò que a vegades el que realment es necessita és creure fermament que podem aconseguir algun propòsit? Doncs una cosa similar va passar en aquell partit, perquè quan les esperances eren escasses, els ànims van revifar i el partit es va acabar amb la victòria del Bellvís per un 6-1!! Això és, sens dubte, una remuntada en tota regla! Què més podíem demanar? Un dia complet, ben aprofitat i a més, amb una rialla de tornada cap a casa!
I avui, una setmana més tard, hem tingut una altra alegria! Al clàssic de dilluns el precedia el d’avui entre el CF Bellvís i El Poal, ja ho sabeu un partit sempre esperat! Doncs bé, com us deia una altra alegria perquè la victòria s’ha quedat a casa. Amb un equip així, tota afició és poca! Ànims i a seguir treballant!
octubre 4, 2010
Després del quart programa d’”El convidat”…
Des del primer dia que “El convidat” em va semblar un programa interessant i diferent a la resta. Un format que aglutinava alguns trets de l’entrevista i altres del reportatge i que acostava als telespectadors la realitat d’un personatge conegut. El primer capítol amb la Teresa Gimpera ens va emocionar, el del Buenafuente ens va mostrar una cara més desconeguda i el de l’Eduard Punset va tenir el seu punt de reflexió. Ara bé, des del meu punt de vista el millor de tots ha estat el d’avui amb l’Antoni Bassas.
Veure’ls als dos corrent a primera hora del matí, seguir els partits del Barça…molts moments quotidians que permeten al personatge obrir-se d’una manera que difícilment es podria aconseguir en un plató de televisió. No es pot dir que s’hagi tocat molt a fons tot el tema relacionat amb el final del Bassas a Catalunya Ràdio, però sí que si han fet comentaris interessants i alguna que altra lectura entre línies. D’altra banda, m’ha agradat veure el companyerisme i la bona relació que té amb en Lorenzo Milà.
Un programa el d’avui que m’ha agradat i a la vegada m’ha sorprès per la naturalitat amb la que fluïa. I el toc d’humor tampoc ha faltat amb el final del programa amb una clausura de corresponsal de TV3 barrejat amb una mica del Tomàs Molina de “Polònia”, força divertit.
I l’elecció musical dels diferents programes, molt encertada!
http://blogs.tv3.cat/elconvidat
maig 23, 2010
El desenllaç més esperat
A hores d’ara tothom ha sentit a parlar de la sèrie revelació: Lost.
D’aquí unes 6 hores aproximadament s’emetrà l’últim capítol i l’expectació és màxima. Hi ha un nerviosisme per saber com acabarà, què passarà amb el candidat…en fi, un conjunt de preguntes que tenen mig món revolucionat. I ja em direu, quina gràcia té ser l’elegit per ser amo i senyor d’una illa on tothom està com una cabra i on cada cop hi passen coses més estranyes. Però els que sou seguidors de Lost ja sabreu que si Jacob ho mana s’haurà de fer…
Durant aquests dies s’han elaborat diferents teories sobre el final de la sèrie i els pocs que n’han sentit a parlar, però que mai han vist un capítol, et pregunten: “Però de que va la sèrie?” I apa, qui és el llest que contesta, perquè clar després de dir doncs un avió que s’estavella en una illa i…i ja no saps pas com continuar. És tot tant enrevessat, tan ple de “fum negre” que no hi ha més explicació que dir que es tracta d’un document audiovisual per mostrar als alumnes com es pot aconseguir una història sense un fil narratiu cronològic. De veritat que és la millor manera per il·lustrar el concepte del flash back i el del flash forward, i després diuen que la televisió d’avui en dia no educa!
En resum que els paràmetres culturals van canviant i ara no saber què és Lost, encara diré més, no ser seguidor de Lost, et catapulta a l’exclusió social. Bé, no exagerem, però poc si falta!
Em fa vergonya hi tot però confesso que em falten 5 capítols abans del que s’emetrà aquesta nit així que, probablement, hagi d’esperar uns dies per conèixer el final. Hi ha gent que m’ha encoratjat a passar la nit en blanc i arribar a temps per a les 6:30 veure “the last episode” però bé, de moment, no ho contemplo. Tanmateix, aquesta decisió farà que m’hagi de mantenir aïllada per no descobrir el final, ja que demà promet ser un dia on Lost serà novament protagonista de les nostres vides.
(La fotografia està extreta de http://abc.go.com/shows/lost)
abril 26, 2010
Després del 25-A
Aquest diumenge es va celebrar la tercera onada de consultes sobiranistes. Més d’un milió de persones de 212 municipis diferents estaven convocades a expressar la seva opinió sobre la independència de Catalunya. El 20% van exercir el seu dret a vot amb un resultat d’un 92% a favor del sí.
En aquesta ocasió, el referèndum ha arribat ja a grans ciutats, com per exemple, Lleida. A la capital del Segrià 117.000 persones tenien la oportunitat d’expressar-se però només un 8% va fer-ho. De fet gràcies a altres municipis més petits com Ivorra o Nalec en el conjunt de la província es va arribar al 14% de participació. Xifres baixes es miri per on es miri.
Evidentment he de parlar de Bellvís on la consulta va anar de la mà d’altres actes: es va repartir xocolata i coca, es van ballar sardanes, es van celebrar xerrades amb anterioritat, els gegants, la cistella…sigui com sigui es va arribar a un 30% de participació que, en comparació amb altres indrets, és un percentatge prou considerable. Doncs bé, per aquells que no ho sapigueu, el resultat va ser d’un 96,15% a favor de la independència i un 3,04% en contra.
abril 13, 2010
El somni de l’ascens
Si feu memòria ens vam quedar en el punt en el qual el grup de nois assolien la victòria contra la Unió Esportiva Lleida. Doncs bé, davant d’una felicitat així es poden escollir dos camins: la relaxació o la motivació. Per tal i com han anat les coses, els nois del Club de Futbol Bellvís van optar per la segona. Van continuar entrenant, esforçant-se per aconseguir el seu somni, el nostre somni: l’ascens.
D’aquesta manera, van seguir omplint d’alegria i de bon joc els camps de futbol de la geografia catalana. Van anar sumant victòries, moltes victòries. De fet, poden presumir d’haver guanyat, de moment, 12 partits consecutius.
Després del triomf davant la UE Lleida es podria afirmar que es va obrir una nova etapa, batejada per alguns com el tourmalet. Doncs bé, d’aquesta etapa que va culminar diumenge, s’ha de destacar sens dubte el partit de Les. Quin Divendres Sant més diferent no? Com sempre l’afició va estar al seu costat i sense por a les hores d’autocar van donar suport a l’equip. Normalment, quan es parla d’un partit de futbol s’acostuma a comentar l’evolució, el resultat, etc. Tanmateix, a mi m’agradaria parlar d’altres aspectes que crec que sens dubte han influït decisivament en la fita assolida. L’ambient que es respirava a l’autocar era el reflex d’un grup cohesionat que treballa en la mateixa direcció. Un grup de nois que per damunt de tot són amics i gaudeixen plegats del futbol. Sense aquest companyerisme nois potser no hauríeu arribat on sou. Ara bé, com tot en aquesta vida, sense esforç no hi ha recompensa. Així, que tot i que l’eufòria era màxima, calia continuar donant-ho tot.
Així, es van anar succeint diferents partits fins que va arribar el matx decisiu que es va celebrar el passat diumenge dia 11 contra la Granja d’Escarp. Un empat era suficient per tocar el cel.
Es va posar en marxa una campanya digna d’anàlisi. Tothom va col·laborar en la mesura que va poder. A través de la xarxa social Facebook es va anar publicant i compartint informació per tal que el màxim nombre de gent s’assabentés de la importància d’assistir aquell diumenge al camp. A més, la Tere va fer un cartell espectacular que em consta que es va difondre per tot el poble. I tot això va tenir el seu resultat al camp de futbol. Crec que mai havia estat tan ple! Centenars de persones van destinar la seva tarda a animar al Club de Futbol del seu poble. Realment, feia goig de veure i si a mi em va gratificar, m’imagino que als jugadors us deuria tocar el cor.
No negarem que va ser un partit tens. A la part del públic hi va haver soroll i al camp, doncs els que hi vau assistir ja sabeu que també. Però bé, “gajes del oficio”. Amb tot, el partit es va celebrar i només començar ja va arribar l’alegria del primer gol. Un gol que hem de dir que ens va deixar a tots amb la boca oberta. Vam descobrir que l’equip tenia estratègies assajades! Vam sentir l’entrenador que deia “Sava 1” i, pocs segons més tard, va arribar el gol. De pel·lícula!
El partit va acabar amb la victòria del Bellvis per 2 gols a 0. I no sé si és casualitat o no però si establim una analogia propera, resulta que és el mateix resultat que va aconseguir el que per a molts és considerat actualment com el millor equip del món.
El xiulet de l’àrbitre va marcar el tret de sortida d’una celebració que ni a la mateixa Champions! Jugadors, entrenador, president i una representant de l’afició van acabar al circuit termal (per les propietats que devia tenir l’aigua) de les piscines de Bellvís. Cava, abraçades, cants…tot era poc per celebrar un somni fet realitat. Després la celebració va continuar al Corral del Valls amb un berenar-sopar i segons les meves fonts d’informació, va culminar amb un festival al Rulla.
Doncs bé, ja ho veieu. L’equip de nois que us presentava fa uns dies ha aconseguit el seu somni. Va lluitar, va creure en les seves possibilitats i a la fi, ha aconseguit escriure una pàgina important en la història de Bellvís i en la de tots nosaltres.
Heu d’estar orgullosos de la feina feta i ser conscients de la felicitat que vau encomanar. Us mereixeu aquest reconeixement perquè sempre, sempre, després d’un esforç hi ha d’haver una recompensa.
Continuarem amb vosaltres en aquesta nova etapa a segona. Continuarem confiant en vosaltres. Continuarem gaudint amb vosaltres. Ens continuarem emocionant amb vosaltres.
Ànims!
Un diumenge de pluja d’estrelles
Avui us explicaré una història, la història d’un grup de nois que van ser capaços d’encomanar l’alegria a un poble sencer.
Un grup de nois que va decidir continuar la tasca que un 1927 uns bellvisencs van iniciar. Ara ja fa un temps, van començar a formar part d’aquest projecte esportiu que mica en mica es va anar convertint també en el seu projecte personal. Així, van anar passant els anys i ells, és clar, també es van anar fent grans. Es van adonar que el Club de Futbol Bellvís era quelcom important per a ells i van emprendre el camí per al tan anhelat ascens. Durant aquest viatge, que sembla que aquesta temporada podria arribar al seu destí, van anar sumant passatgers: nous jugadors, un nou entrenador i també més seguidors i seguidores.
Aquesta temporada, sembla que tot comença a donar el seu fruit. Els canvis al vestidor i la perseverança de l’equip els ha portat a una posició envejable i a la vegada compromesa. Tot això es palpa al terreny de joc i és clar, si s’ha de parlar d’algun partit, aquest és sens dubte el del diumenge 7 de març contra la Unió Esportiva Lleida. Un enfrontament que es va viure, salvant les distàncies, com una qüestió d’estat. Durant la setmana els mateixos jugadors i sobretot l’afició van encoratjar tothom a anar al camp a animar el Bellvís i com no podia ser de cap altra manera, la convocatòria també va tenir ressò al facebook…ja ho sabeu a Bellvís no ens estem de res!
Una barreja de nerviosisme i motivació ens va dur a tots plegats al camp de futbol diumenge a les 4 de la tarda. Tot i que el temps no acompanyava massa, l’afició no els va fallar i es va convertir en el revulsiu necessari i propi d’un matx d’aquestes característiques.
El repte no era fàcil, tenien davant un Lleida líder i invicte. Com a conseqüència, el partit va ser tens. D’una banda, per un sistema de joc basat sobretot en protegir la porteria que dificultava l’ocasió de gol i d’una altra, per la feina constant de l’afició que amb crits i amb alguna que altra paraula malsonant (bé, potser unes quantes) va voler donar tot el caliu a l’equip, el seu equip. I així, per sorpresa d’uns, per alegria d’uns altres, el Bellvís es va avançar en el marcador. La celebració va ser digna d’anàlisi, equiparable a la dels grans triomfs esportius.
A tot això, li hem de sumar el patiment fins a l’últim moment del partit, que semblava no tenir final. Un xiulet va marcar l’inici d’una alegria que va anar del camp al vestidor i del vestidor al bar on amb els coneguts càntics bellvisencs es va celebrar la desitjada i per què no merescuda victòria.
Com tota història també té una moral. En aquesta és la de la il·lusió que va permetre a aquest grup de nois superar-se, ser capaços del que potser durant la setmana havien arribat a dubtar i sobretot, de ser l’orgull del lloc que els ha vist néixer o que si més no els ha acollit com a tal.
Continuarà…
abril 12, 2010
Arriba l’esperat comthodiria!
Després d’uns quants dies prometent que crearia un blog…aquí el teniu!
Amb quina finalitat neix? Doncs la veritat és que ni jo mateixa ho tinc del tot clar. Suposo que s’ha ajuntat les ganes d’escriure amb la descoberta del món dels bloggers que estic realitzant des de fa uns mesos.
No espero crear un blog especialitzat en cap tema en concret, sinó que suposo que aniré parlant una mica de tot. El primers posts però, aniran dedicats al Club de Futbol Bellvís perquè s’ho mereixen i perquè mai, mai em cansaré de promocionar el meu estimat poble!
Suposo que alguns us deveu preguntar el perquè del nom (Comthodiria). La veritat és que potser us ho hauria d’explicar algú altre però bé, us ho intentaré resumir. Es veu que tinc una frase que utilitzo tot sovint, aquesta frase com ja haureu pogut endevinar és “Com t’ho diria”, amb múltiples versions però amb les mateixes paraules. I res de tant repetir-ho ja gairebé s’ha convertit en un eslògan i amb la broma al final ha estat motiu de blog!
Doncs bé, sense més preàmbuls dono el tret de sortida a comthodiria.wordpress.com.
Ens veiem a la blogosfera…
